Com era la poesia al segle XIX?

Les primeres mostres literàries de la Renaixença van ser les poètiques. Aquestes primeres composicions tingueren lloc al Principat cap al 1830, en un moment en què es va produït l’eclosió del Romanticisme a les nostres terres. A més a més, les poesies en català només apareixien de manera esporàdica introduïdes en les publicacions periòdiques en llengua castellana. Entre totes aquestes publicacions podem destacar el cas més emblemàtic, La pàtria de Carles Aribau, publicada en la revista El Vapor el 1833. Una altra publicació que vas deixar petjada en la societat va ser la de Joaquim Rubió i Ors, que escrivia sota el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat.

Per altra banda, hem de dir que van sorgir poetes que seguien els tòpics temàtics i retòrics del Romanticisme. Alguns dels autors que en podem destacar pel que fa a la poesia són Tomàs Aguiló, Marià Aguiló, Tomàs Villaroya, Vicent Boix (el qual escrivia sota el nom de Lo Trobador del Túria), Vicent W. Querol i Teodor Llorente. Aquest dos últims van organitzar els Jocs Florals a la Universitat de València el 1859, però a partir del 1879 s’iniciaren els Jocs Florals de Lo Rat Penat.

JACINT VERDAGUER

Jacint Verdaguer és considerat el poeta més gran de la Renaixença. Tot i que va ser un bon prosista, com ho demostren Excursions i viatges (1887) i Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889). Verdaguer és reconegut principalment com a poeta. Una de les característiques més importants de l’obra de Verdaguer és que aplica un lèxic riquíssim, d’arrel popular, als temes erudits. Jacint Verdaguer va ser un dels fundadors de la llengua literària moderna.

L’obra poètica de Verdaguer es classifica en tres blocs temàtics: èpica, religiosa i històrica i patriòtica. Pel que fa a la poesia èpica, hi destaquen principalment dos grans poemes: L’Atlàntida i Canigó.

•     Atlàntida (1877) és una composició basada en la llegenda del desaparegut continent dels atlants i mesclada amb altres llegendes d’origen grec.
•   Canigó (1886) és una llegenda ambientada als Pirineus en els temps de la Reconquesta. Malgrat l’existència d’un argument, el veritable protagonista del poema és el Pirineu, amb el seu esplèndid paisatge.

En la poesia religiosa aplega elements místics i populars, la qual cosa la fa senzilla i entenedora. Cal distingir una sèrie de composicions de caire místic, com Idil·lis i cants místics (1879), i unes altres de caràcter ascètic, que mostren conflictes espirituals del poeta, com Flors del Calvari (1896).

Respecte a la seua poesia històrica i patriòtica, Verdaguer canta a la seua terra amb temes històrics, llegendaris i populars, a la qual dedica una part important de la seua producció poètica, com ara l’Oda a Barcelona (1883). Entre les obres de caràcter històric i romancesc destaquen Nit de sang (1888), que tracta de la Guerra dels Segadors, i Les barres de sang (1888), que explica l’origen de l’escut de Catalunya.

TEODOR LLORENTE

Teodor Llorente és considerat el poeta més destacat de les lletres valencianes. Durant la joventut, Llorente només va escriure en castellà, però gràcies a la influència del mallorquí Marià Aguiló, va començar a escriure en valencià i va esdevenir el mestre dels poetes de la Renaixença. Va ser també Marià Aguiló qui el va encoratjar a restituir els Jocs Florals.

A més a més, va ser president i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona i mantenidor dels de València, en què va guanyar la flor natural els anys 1879, 1887 i 1907. Fou també membre fundador de Lo Rat Penat i president de l’entitat, en la qual s’implicà i influí considerablement. Sempre estava en contra de la politització del moviment renaixentista, i va aconseguir, durant anys, mantenir el valencianisme dins la submissió culturalista, malgrat que fou conscient del fracàs, fins i tot en el pla cultural, de la seua posició regionalista.

Llorente va marcar la pauta que havien de seguir els escriptors valencians de la Renaixença, que no fou més que una repetició abusiva dels tòpics de la poesia dels Jocs Florals i va controlar també els projectes renaixentistes. Un dels seus objectius va ser evitar que el ressorgiment literari repercutira en ambients polítics. Tot i la personalitat i l’experiència literària, Llorente no va saber superar els tòpics de la poesia jocsfloralesca i tampoc no va voler incoporar-hi les noves tendències del final del segle.