El teatre a la Renaixença

El teatre de la Renaixença va aplegar una tendència popular i una tendència culta. Pel que fa al teatre popular podem dir que aquesta tendència està formada per obres escrites en una llengua col·loquial farcida de vulgarismes i castellanismes, que presenten situacions quotidianes. Els autors més representatius en aquest sentit fores Frederic Soler, Eduard Escalante i Josep Bernat i Baldoví.

Per altra banda, el teatre culte és una mena de teatre romànic, que intenta trencar amb el classicisme. Inclou obres que mostren una gran varietat de situacions i personatges, amb l’amor com a tema més destacat, i escrites en una llengua culta i arcaica. L’autor més representatiu va ser Ángel Guimerà.

FREDERIC SOLER

Frederic Soler va nàixer a Barcelona el 1839. Des de molt jove va participar en els tallers o pisos, on grups d’aficionats representaven obres teatrals casolanes que constituïen un autèntic entreteniment, Va morir a la seua ciutat natal el 1895. Aquest autor ha estat considerat el fundador del teatre en la nostra llengua. L’obra de Soler presenta tres etapes distingides.

La primera etapa es caracteritza perquè va iniciar la seua producció dramàtica amb un seguit d’obres inconformistes que fregaven la barroeria. La segona etapa rep el nom de “La Gata”, nom que prengué d’una societat teatral creada pel mateix Frederic Soler i altres amb l’objectiu de representar un teatre estable en català, i comprèn des del 1864 fins al 1866. L’autor adoptà el pseudònim de Serafí Pitarra i escriví paròdies de drames romàntics que reberen el nom de gatades. Hi destaca El castell dels tres dragons (1865). Finalment, el tercer període abraça els anys 1866 – 1895, on Soler va escriure veritables drames romàntics i comèdies costumistes. Va obtindre un gran èxit de públic amb les obres Les joies de la Roser (1866) i El rector de Vallfogona (1871).

EDUARD ESCALANTE

Eduard Escalante és considerat el màxim representat del sainet valencià. Va escriure una cinquantena de sainets que reflecteixen els canvis socials de la València de mitjan segle XIX. El teatre d’Eduard Escalante manifesta una ideologia popularista i liberal, i en l’aspecte lingüístic, reprodueix una barreja idiomàtica en què, de vegades, força el llenguatge per donar més comicitat al text.

Les obres teatrals d’Escalante reprodueix, amb un to satíric, ambients i personatges tipificats (l’avar, la xica honesta...) de l’època en què va viure. No deixen, però, de ser una crítica superficial i benigna que no va arribar mai a ser inconformista.

En l’aspecte lingüístic, el seu teatre fou un autèntic mostrari de la situació de la llengua de València de la seua època, sobretot la dels barris populars. Les seues obres més destacades són Bufar en caldo gelat (1869), L’escaleta del dimoni (1874) i Les xiques de l’entresuelo (1877). 

ÀNGEL GUIMERÀ

Àngel Guimerà ha estat l’únic autor del nostre teatre del segle XIX a assolir un èxit important tant dins com fora de les fronteres. La seua dedicació al teatre començà amb el drama Gal·la Placídia, obra estrenada el 1879, que podem situar dins la tradició del romanticisme històric i que representà la restauració del nostre teatre.

Guimerà va convertir la passió humana en el tema principal de la seua producció teatral, que combinava amb un model de llengua viva i eficaç des del punt de vista escènic. Tant la temàtica com el model de llengua van esdevenir referents per a autors contemporanis de Guimerà. Angel Guimerà ha estat considerat un autor renovador dins el Romanticisme.

L’obra dramàtica de Guimerà es divideix en tres etapes.