Què va passar al segle XIX?

A les acaballes del segle XVIII començaren a desenvolupar-se en alguns països europeus corrents contraris al racionalisme de la Il·lustració i al Neoclassicisme. Aquestos corrents tenen com a tret indispensable l’exaltació de l’individu enfront de la col·lectivitat, i a més, els sentiments i la llibertat es van convertir en els ideals que defenien per tot arreu.

Durant els primers anys del segle XIX, l’esperit romàntic es va estendre en totes les arts per tot Europa. Així, el Romanticisme va ser un moviment estètic que presentava una voluntat modernitzadora profunda i va triomfar en l’art, la música i la literatura.

D’aquesta manera, podem dir que les característiques principals d’aquest moviment són les següents:

1. Sentiment i món emotiu: Els romàntics exaltaren els sentiments i les emocions i s’oposaren a la separació a la separació entre la raó i el sentiment, entre la cosa real i la cosa irreal. 

2. Llibertat creadora: Els artistes romàntics eren partidaris de l’originalitat enfront de la tradició grecollatina, de la llibertat enfront de la imitació neoclàssica.

3. Individualisme: Els autors romàntics reivindicaren el subjectivisme i el culte al jo enfront la col·lectivitat i la universalitat.

4. Temes i ambients: Els romàntics renovaren els temes neoclàssics i preferien els ambients nocturns i sòrdids i buscaven les històries fantàstiques que els propis il·lustrats i neoclàssics rebutjaven.

5. Literatura popular i llengües nacionals: Mostraven interès per les tradicions i les manifestacions populars i van estudiar les llengües nacionals com per exemple el provençal, el basc, el català, entre d’altres.

6. Nacionalisme: Els romàntics defensaren la llibertat dels pobles.

7. Recerca de la inspiració: Els autors que seguien el Romanticisme es van inspirar en les cultures exòtiques, com les americanes i les orientals, i en el passat medieval, i van deixar de banda la Grècia i Roma tan explotada literàriament pels neoclàssics.

8. Natura i paisatge: Els romàntics es van inspirar en els llocs rurals i tenien una visió idíl·lica del camp.

A més a més, en el Romanticisme europeu van conviure dues tendències ben definides que van marcar la implantació del moviment en l’àmbit català:

Una tendència conservadora, confessional, aristocràtica i reaccionària que va sorgir principalment a Catalunya i que va estar molt interessada pel passat medieval. En aquesta tendència es troben els escriptors Joaquim Rubió i Ors, Teodor Llorente, Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló.

Una tendència més liberal, laica, republicana i revolucionaria que mirava cap al futur. En aquesta tendència destacà Tomàs Villarroya.

Així i tot, el Romanticisme va aparèixer a mitjan del segle XIX i va coincidir, a més, amb un moviment literari i polític: la Renaixença. Aquesta casualitat va fer que la Renaixença tinguera sempre un doble sentit. Així, la Renaixença va ser emprada per denominar l’època compresa entre la decadència i el Modernisme, però, sobretot, va ser coneguda com el moviment cultural i de conscienciació nacional, amb l’aparició d’un sentiment nacional i de recuperació de la literatura popular. És clar, com podem veure, que el Romanticisme va impulsar la Renaixença amb el seu interès per l’època medieval. 

Per altra banda, el Romanticisme va tindre una bona consideració a Catalunya i van arribar-hi moltes obres de traducció castellana dels autors romàntics, però no hi va haver una producció pròpia. Com hem dit abans, el Romanticisme i la Renaixença van estar conceptes inseparables i a partir del 1830 els escriptor catalans comencen a produir la pròpia obra romàntica, però ho van fer en castellà.

En aquest aspecte, els gèneres literaris que van triomfar en l’àmbit català van ser la narrativa, la poesia i el teatre. Pel que fa a la narrativa cap al 1862 es va publicar la primera novel·la històrica anomenada L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant, d’Antoni de Bofarull. Aquesta obra va ser mostra del realisme i del costumisme de seu temps. Per altra banda, la poesia va ser el gènere preferit perquè s’adaptava millor a les capacitats que volien expressar els romàntics com Jacint Verdaguer o Teodor Llorente. Finalment, el teatre va assolir diferents camins com són el drama històric i el drama romàntic a través de Frederic Soler. Més tard el sainet es va fer protagonista de tot el teatre del segle XIX amb Eduard Escalant, i més endavant, Àngel Guimerà va consolidar el teatre romàntic i realista en català.