Fragments

Un article que presenta relació amb el context del segle XIX:



A continuació podem veure un exemple de poesia, especialment la de Llorente, on apareix diversos trets del Romanticisme com la tradició popular i la llengua nacional, el nacionalisme i el passat medieval:

VALÈNCIA I BARCELONA

Salut, ciutats volgudes! València! Barcelona!
Com llavi humil vos besa los peus la mateixa ona,
portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes:
los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes
               serem sempre germans.
Un mateix cau tinguérem en la mateixa soca;
els uns, en separar-nos, buscàreu l’aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós jardí;
mes, sempre que els cors junta de nostres mans l’estreta,
los pensaments s’envolen, com au que al niu va dreta,
               al vell tronc llemosí.
Los pensaments s’envolen als temps en què la glòria,
en les daurades fulles de la immortal història,
donava per exemples al món nostres records;
quan verds llorers brotaven lo Llobregat i el Túria,
i mostrà nostra llengua a tots los pobles Llúria
               i March a tots los cors.
Roger, nostre hom de ferro! Ausiàs, nostre poeta!
Glòria que l’una a l’altra s’unix, i que completa
lo nostre distint geni; perquè, sent tots germans,
rius brolla, per nosaltres, de llet i mel la terra,
i en ses dures mamelles vos va nodrir la serra
               dels antics laletans.
Forts, com los faigs i els roures nascuts en ta muntanya,
de la mar, Barcelona, que tes muralles banya,
tos fills en amples veles els vents feren captius;
i ocupats nostres pares en més tranquil·les lluites,
colliren a mans plenes les ensucrades fruites
               en los vergers ombrius.
Mes, aixís que les hores de batallar venien,
valerós l’un com l’altre, i ab igual pas, sortien
de l’hort i la muntanya dos guerrejants estols;
i ab lo mateix coratge, les hosts agermanades,
del cavall de sant Jordi seguien les petjades
               entre núvols de pols.
I quan les que els havien dictat los antics segles
per a bé dels reialmes prudents i sàvies regles
menysprear maquinaven reis mal aconsellats,
coberts ab la gramalla, valents, lleials i dignes,
«Contrafur!», els cridaven tos Consellers insignes
               i nostres grans Jurats.
I així units romanen d’una i altra germana,
de la Ciutat comtessa i la Ciutat sultana,
los noms, per a memòria de l’esdevenidor;
i avui jo vinc a dir-los en profètiques trobes
que gojaran unides també les glòries noves
               d’un pervindre millor.
Dels vells palaus caigueren per terra els murs de marbre,
i en los durs blocs s’estenen les arraïls de l’arbre
a qui en les branques pengen càndids fruits de la pau;
colliu-los, d’eixe glavi trencat que el temps rovella
fent, oh ciutats glorioses!, tu del forcat la rella,
               tu el timó de la nau.
Fills dels boscs i les ones, hòmens de pit de ferro,
los que en llunyanes platges no us mireu en desterro,
perquè viva la pàtria porteu sempre en lo pit;
poble que a totes hores, cants entonant alegres,
del sant treball aixeques l’encens en núvols negres
               fins al cel, dia i nit;
i vosaltres, vosaltres, als que lo front vos crema
en les brusentes planes lo sol de la verema;
los que feu de la terra brotar les garbes d’or;
los que, puntejant destres la cítara moresca,
feu l’eixam de fadrines ballar a l’ombra fresca
               dels tarongers en flor:
vingau los uns i els altres, i oixcau lo que vos diga
de les comunes glòries i la grandor antiga
lo Trobador, que encara guarda l’antic parlar;
i demprés, junts armant-vos en la més santa guerra,
desgarreu les fecondes entranyes de la terra,
               solqueu la immensa mar.
Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona:
les dos podeu ser reines, València i Barcelona:
la corbella és un ceptre lo mateix que el trident.
Déu, per a que al port tornen les vostres naus lleugeres
i per a que net caiga lo gra en les vostres eres,
               envia el mateix vent.
Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja;
cascun segle que passe, més ditxoses vos veja,
i creixcau en fortuna i en glòria sense fi;
les mans fraternes juntes, com convé a les bessones,
i sentades a l’ombra que tu a les dos els dónes,
               gloriós tronc llemosí!

1864



Ací tenim un altre fragment molt interessant:



Bonaventura Carles Aribau


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.




[…]
MARTA: Manelic!... Que… el dinar ja és a taula.
MANELIC: Ah, sí; el dinar. El dinar. (S’ha acostat a la taula i comença a llescar pa. Mentrestant la Marta ha anat a la llar. A part.) I que no costa gaire, no, de degollar a un home! I an ella... an ella menos!... (Se troba amb la mirada de la Marta que torna.) Si ella no em mirava! Ah! (Llença la ganiveta sobre la taula.)
MARTA: Posa-te’n tu, Manelic. (Ell se'n posa: després ella. Pausa; mengen.)
MANELIC (a part): Qui fos golut com allà dalt! Perquè els goluts no pateixen. Si no em pot passar res per aquí dintre!
MARTA (baixet): Ai, Déu meu! Ajudeu-me!
MANELIC (a part): Pst! Que l’ajudin! (Va a enraonar i s’atura.)
MARTA: Què? Digue-ho! Què anaves a dir? (Va cap an ell.)
MANELIC (apartant-la amb lo braç): Res, res, aparta’t!
MARTA: Parla un cop a la vida! Jo t’ho demano, per...
MANELIC (sarcàstic): Per qui m’ho demanes?
MARTA: Per... per...
MANELIC: Per ell? Per qui? (Esperant que ella diga.) I quin fàstic que em fa aquesta
dona! Eh! Afarta’t tu sola! (S’aixeca.) Jo me’n torno a les meves muntanyes!
(Se’n va cap a la porta.)
MARTA: No, Manelic, no! I escolta’m!... I perdona’m!
MANELIC (molt exaltat): Que et perdoni? Ira de Déu!... Què t’havia fet, jo? Enraona!
Per què m’havies d’enganyar a mi? Per què?
MARTA: Perquè no era ningú, jo! Que era sense voluntat, obeïa! I ni t’havia mirat mai!
Ni t’estimava! Ni sabia què era tenir voluntat per un altre!
MANELIC: Doncs per què t’has casat amb mi, i no et vas casar amb aquell home!
Digue-ho! (Rabiós sempre.) Que no sé jo el perquè, i em consumo, i em torno boig per saber-ho! (Corrent a ella.) Per què? Per què? Respon-me!
MARTA: Ah, això no! Que tu m’avorriries encara més del que m’avorreixes!
MANELIC: Avorrir-te? Matar-te hauria de fer jo, que és sols lo que mereixes!
MARTA: Oh, sí, matar-me, sí; que això és lo que desitjo!
MANELIC: No, no; abans anar-me’n. Anar-me’n d’aquí per a sempre!
MARTA (rabiosa per aturar-lo): És que no goses a parlar-me! No, no; no t’atreveixes!
(Anant darrera d’ell desesperada.) És que em tens por; me tens por, a mi!
Covard! Por! Por!
MANELIC (aturant-se): Que...! Que jo et tinc por? (A l’aturar-se ell, ella canvia de cop
plorant perquè es quedi.)
MARTA: Parla’m! Insulta’m! Pega’m! Mes no te’n vagis! (S’abraça als seus genolls sanglotant.)
MANELIC: Deixa’m anar, que això és un toll de misèries! Eh! Rebolca-t’hi!
(Desprenent-se d’ella i anant cap a la porta. Ella cau apoiant-se en un braç a terra.)
MARTA (per aturar-lo, rabiosa i plorant): Sí, Sí; amb el que jo estimo! (Agenollada
avança cap a la porta.) Que t’he enganyat a tu! I tu no em castigues!
(En Manelic s’atura. A part.) No se’n va, no! (Alt, suplicant.) Manelic! (
Ell, que ha dubtat, va a sortir.) I sóc tota de l’altre!... ¡I de tu no ho sóc, no ho sóc!
MANELIC (tornant enrera, amenaçant-la amb lo puny): Que callis! Calla! Calla!
(La Marta s’ha alçat.)
MARTA (satisfeta de que ell no se’n vagi): I t’he enganyat jo, i estic contenta d’haver-te
enganyat! I mira: me n’en ric de tu, com tothom, mira! (Riu com boja.) Sí, sí,
me n’en ric! I encara espero l’altre! (Ell corre cap a la taula i agafa la ganiveta.)
MANELIC: Pel nom de Déu que aquí mateix...!
MARTA (corrent a agafar-lo pel braç esquerre): Sí, sí, t’enganyo! Encara t’enganyo!
Que vindrà l’altre! (Arrenca una rialla feréstega.)
MANELIC (alçant la ganiveta): Que et mataré!
MARTA (rient i plorant): Mata’m! Mata’m! A que no em mates!
MANELIC: Què anava a fer! No puc, no!
MARTA (refermant-s’hi al veure que s’aparta): Ah, covard! Que ja es veu que t’has
venut per diners! (Agafant-se a Manelic perquè la fereixi.)
MANELIC: Doncs té! Maleïda! (Ferint-la en un braç.)
MARTA: Ah! (Satisfeta.) A la fi!
MANELIC (llençant lo ganivet amb espant): Oh, Déu meu! Què he fet jo!
MARTA: És sang! Sang meva! I tu has sigut!... (Sostenint-se a la taula.) Oh, quin goig!
Si ric! Mira com ric! I ara ric d’alegria!
MANELIC: Maleït jo! Maleït jo cent cops, que sóc com les bèsties salvatgines!
(Quedant assegut en una cadira i rebregant-se el cap entre les mans.)

TERRA BAIXA
Àngel Guimerà
Acte II. Escena X

MANELIC: A mi? I per què m'han de treure, a mi?
SEBASTIÀ: Perquè aquí jo sóc l'amo com abans. De tu, i de tot, i d'ella! D'ella!
MARTA: No l'escoltis! Anem's-en, Manelic!
MANELIC: Anem's-en!
SEBASTIÀ: Tu endur-te-la! Oh, té! Per brètols! (Pega una bufetada a en Manelic.)
MANELIC (rabiós): Ah! A mi!
MARTA: Manelic! (Amb tristesa, després amb ira.) Manelic, que t'ha pegat! Revenja-t'hi!
MANELIC (plorant rabiós): Oh, quina ràbia! Però si ell és l'amo!
MARTA: No és l'amo, no; que ell m'ha perdut. A mi! Ell! Ell! Que és la meva deshonra!
MANELIC (a Sebastià): Vós! Oh!... Tu! (Anant-s’hi a tirar a sobre rabiós.) Lladre! Pillastre! Lladre! Lladre!
MOSSÈN (als pagesos que contenen al Manelic): Traieu-lo!
JOSEP (amb los altres): Correu! A l'amo!
MANELIC: Que et mataré!
SEBASTIÀ: Traieu-lo! A fora! Com un gos rabiós!
MANELIC: Que vui sa vida! Que jo vui sa vida!
SEBASTIÀ (anant a la Marta): I aquesta meva per sempre!
MARTA: Manelic!
MANELIC: No! És meva! Lladre! Ja et trobaré, ja et trobaré, lladre! (La gent treu al Manelic fora i el Sebastià subjecta a la Marta.)





MARIA ROSA

Àngel Guimerà
Acte II. Escena XIV


MARIA ROSA: Que no estàs ferit?!...

MARÇAL: Mes si t'ho dic...

MARIA ROSA: M'has enganyat! Surt, surt! De seguida!

MARÇAL: Ah, no; ara no! Com vols que me'n vagi si tu mateixa m'has obert la porta, i ara sé que m'estimes?

MARIA ROSA: Ni una paraula més! Vés-te'n! (Obre ella la porta.) Fora d'aquí! De pressa!
MARÇAL: És que passa gent! Que ho vols, que surti?

MARIA ROSA (tornant a tancar.): Oh, no! Ara no! Per amor de Déu, que no ens sentin! Quina angúnia! Ja són lluny! (La Maria Rosa s'ha quedat escoltant vora de la porta. En Marçal hi va a poc a poc sense que ella se n'adoni.)

MARÇAL (carinyós): Maria Rosa: estem sols aquí...

MARIA ROSA (corrent a la porta): Germà!

MARÇAL (rabiós): Sí, que vinguen i em trobin!

MARIA ROSA: Ah, que has sigut el diable per mi!

MARÇAL: El diable sí que ho he sigut, sí; i ho sóc! Mes sóc un diable que s'ha emprendat de tu, que no tens ànima. Mira't si pot ser més remaleïda la sort meva! Que tu m'encens i em lligues com si al llarg del cos se'm cargolés una serp que que mai s'acaba! Mes si no ho pots saber fins a on arriba aquest desvari! Mira't: quan no surts de casa en tot el dia, i sé que t'amagues per no veure'm, quin desig més encès de posar el cap sota una roda o de saltar tot jo a trossos enlaire al rebentar la barrinada!... I a la nit, quan tot és tancat, arrossegant-me, com un llop que té fam, m'acosto a aquesta casa, i m'estenc davant del portal, i, rabiós, per les escletxes me crec que t'escolto i que et respiro. I no és el vent, no, qui batzega la porta; que sóc jo mateix, que amb el cap m'hi rebato i crido desesperat, com ploro ara! Sí que estic plorant, que no puc més! Perquè t'estimo, t'estimo i em moro!

MARIA ROSA: Marçal!... Diuen que tot pot ser en aquest món si allà dalt ho volen. Tot no, tot no, que jo donaria... fins la glòria del cel, Déu m'ho perdoni, perquè tu fossis l'Andreu! Perquè ara a tu jo no et dec voler, no! Puc fins morir-me estimant-te; però jo no puc consentir-ho que aquí dintre et vulguen... (Per son pit.) Que hi té d'haver l'Andreu, aquí dintre! I ja hi és; ja hi és! I quan tu t'acostes, el sento com s'aixeca i et crida: "Vés-te'n d'aquí, fals company que em vols robar l'amor de l'esposa! Fuig, traïdor i lladre a l'amic! Lladre, i traïdor i assassino!"

MARÇAL (fugint espantat.): Maria Rosa: què estàs dient?

MARIA ROSA: Sí: lladre, i traïdor, i assassino!...

MARÇAL: Calla, calla, que si algú et sentia!... Per què em parles aixís? Per què?

MARIA ROSA (plorant): Perquè al dir-t'ho me sento més forta per fugir de tu!

MARÇAL: Ah! (Satisfet.)






LA BOGERIA
Narcís Oller


Cap. I: el narrador i l'Armengol, el seu amic, ens parlen de Daniel Serrallonga.

Quan el vaig conèixer ja feia parlar d'ell. Encara me'n recordo . Érem a mig curs del 67. Ell seguia els estudis de pèrit agrònom per millor portar ses hisendes. Jo estudiava el Dret civil. L'Armengol, el meu ad látere , va venir, com cada vespre, a la dispesa, per anar a dar un tomb en havent sopat. I com que la nit abas hi havia hagut escopetades a la Rambla, i tal com anava el poble es podien repetir, ell que, essent al carrer, em diu:

- Saps on podríem passar la vetlla ? Al Cafè de les Delícies. Sé que hi torna a anar en Daniel Serrallonga, a qui desitges conèixer, i, si hi és, te'l presentaré. Només et demano que, si en diu alguna, t'aguantis el riure i el deixis per a mi, que amb mi no s'enfada. Jo me'l camelo, com ara diuen, i ell no ho coneix.

- Apa, doncs; ja estem anant-hi - vaig fer jo, més content que si em convidés al Romea, on en aquell temps el gran Fontova em feia plorar de riure.

I... tras, tras, tras... ja no vam parar fins a la rotonda que hi havia al fons d'aquell cafè, llavors un dels millors de Barcelona. Però des de la partió amb la sala d'entrada, on vam parar-nos a guaitar, en Serrallonga no es veia.

- Vatualisto! -va exclamar l'Armengol!-. És capaç de ser a jugar!

- Com! , que també juga?

- Uf! com un taül, si així li apreta.

- Com vols dir?... - féu l'Armengol rient-. ¿per què n'està gelós?


Cap. VIII: El narrador, l'Armengol i el Giberga descriuen l'inexorable procés de bogeria del protagonista.

- No, Armengol no; no riguis. Aqueixa gelosia, tan infundada i ridícula, me la miro jo com un producte estrafet d'una causa tristament sèria. El pobre Daniel no se n'adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l'ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l'expedient d'incapacitat de què vaig parlar-te; en Giberga va proveir d'arguments en Pons per a la trista demanda del plet...Doncs, dins del cervell d'en Daniel, la figura d'en Giberga ( no ho dubtis) ha pres cos i caràcter de perseguidor inclement, infatigable; de lladre traïdor de la seva felicitat. Ai! i que en té poca, la humanitat, de misericòrdia per a aquests enteniments malalts, que hauria de tractar com flors d'estufa en honra seva i per dever sacrosant! Oh! , no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si no n'hi ha; les causes de les malalties mentals ( l'eniologia, que ell en diu) les tindran o no, els metges, conegudes... potser sí: jo no ho sé pas; però a mi em sembla que no pot ser; que és un misteri tan gran, tan insondable com el de l'essència i funcionament de la raó mateixa. I quan jo considero això i penso que dintre tot ordre misteriós la major precaució és poca, m'escruixeixo de veure com, savis i ignorants, venim tractant els cervells fluixos. Quantes vegades no m'he penedit del que tu i jo, criatures encara i per criatures que fóssim, vam fer al pobre Daniel a la Ciutadela! ¿No ens tocarà també una part de culpa en el desastre de què em parles?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Missatges (Atom)