El costumisme

A partir de la segona meitat del segle XIX i, sobretot, a través de la premsa satírica i humorística (pràcticament els únics espais en què es podia escriure en la nostra llengua), va aparèixer la prosa costumista. La prosa costumista mantenia encara molts elements romàntics, però incorporava característiques pròpies del Realisme, com ara la temàtica, els procediments expressius i les tècniques narratives.

El costumisme va descriure ambients i personatges de manera tipificada amb una actitud nostàlgica d’un temps que desapareixia pel progrés.

Quadre de costums:

El costumisme es manifestà a través de l’anomenat quadre de costums, que presentava les característiques següents:

•        La realitat immediata esdevé el motiu, la matèria, de la literatura, que representa temes típics (balls, tertúlies, romeries...) en escenes, descrites de manera molt detallada.
• 
  
•     Els personatges i les situacions tenen un tractament extern i superficial. Els personatges solen ser típics (sereno, fuster...), molts dels quals pertanyents a un món a punt de desaparèixer i que es mirava amb nostàlgia.
• 
  
•          Els quadres de costums no tenien argument. Més aviat es tractava de descripcions de situacions, fet que motivà que aquestes peces reberen el nombre de quadres.
• 
  
•          Aquestes reproduccions incorporen diàlegs reals molts vius amb un llenguatge molt dinàmics: frases fetes, girs populars, col·loquialismes...
• 
  

NARCÍS OLLER

Narcís Oller és considerat l’iniciador de la novel·la actual en la nostra llengua. La seua obra aconseguí una projecció europea només comparable a la de la poesia de Verdaguer o el teatre de Guimerà. En la seua obra, Narcís Oller va incorporar una visió del món i una temàtica inèdites en la nostra literatura i va crear un llenguatge adaptat a la narració. Molt aviat, l’autor es decantà cap a l’estètica conreada des d’Honoré de Balzac dins Émile Zola i reflectí en els seus llibres la societat del seu temps.

Encara que, en un primer moment, Oller va tindre una formació romàntica i va escriure en castellà, l’any 1879 publicà el primer llibre en la nostra llengua, Croquis del natural, de tendència realista. L’any 1882, va publicar la seua primera novel·la llarga, La papallona, que marcà l’inici del Naturalisme. Malgrat que l’obra encara presenta una influència romàntica, ofereix una línia realista a l’hora de descriure la societat.

Gràcies a l’èxit d’aquesta obra, Oller va començar a escriure la seua producció més important, en què superaria les influències i es decantaria pel Naturalisme. 

Realisme i Naturalisme

Després de la publicació el 1862 de L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant, d’Antoni Bofarull, la novel·la en la nostra llengua va aconseguir fer-se camí a poc a poc, cada vegada més allunyada del Romanticisme i cada vegada més influenciada pel Realisme i el costumisme.

El Realisme fou un moviment estètic que predominà a l’Europa de la segona meitat del segle XIX, i que reflectí els interessos de la burgesia, classe en apogeu des de la Revolució industrial i preocupada per la realitat del moment. El Realisme va substituir les formes idealistes i fantàstiques del Romanticisme pel reflex detallat de la realitat.

El Realisme va ser conreat pels francesos Stendhal, Honoré de Balzac i Gustave Flaubert, l’anglés Charles Dickens, els russos Fiodor Dostoievski i Lev Tolstoi i espanyols com Benito Pérez Galdós.

En l’últim terç del segle XIX, el Realisme derivà cap al Naturalisme. El Naturalisme fou un corrent artístic que intentà explicar el món segons les lleis naturals i aplicar principis científics a la literatura. Aquest corrent va ser impulsat pel francés Émile Zola i conreat a casa nostra per Narcís Oller.

Realisme

•       Rebuig de l’element meravellós dels romàntics i cerca de la realitat immediata, que descriu amb molt de detall.
• 
  
•       Rebuig de l’exotisme del passat i la fantasia i cerca de la contemporaneïtat, que ha de descriure’s de manera realista.
• 
  
•       Fugida del caràcter subjectiu, del sentimentalisme humà, i intent d’analitzar la conducta humana de manera objectiva.
• 
  
•       Cerca del detallisme en les descripcions i reproducció fidel del registre lingüístic de cada personatge.

Naturalisme

•          Enfocament científic: l’autor observa i elabora hipòtesis.
• 
  
•       Els personatges es mouen per un determinisme social i biològic (estan condicionats per l’entorn i l’herència genètica).
• 
  
•     Contingut positivista i inclusió d’aspectes que no s’havien tractat: classes socials desfavorides, malalties i crítica social pessimista.
• 
  
•       L’ideal no és la bellesa, sinó l’adequació a la realitat.

El teatre a la Renaixença

El teatre de la Renaixença va aplegar una tendència popular i una tendència culta. Pel que fa al teatre popular podem dir que aquesta tendència està formada per obres escrites en una llengua col·loquial farcida de vulgarismes i castellanismes, que presenten situacions quotidianes. Els autors més representatius en aquest sentit fores Frederic Soler, Eduard Escalante i Josep Bernat i Baldoví.

Per altra banda, el teatre culte és una mena de teatre romànic, que intenta trencar amb el classicisme. Inclou obres que mostren una gran varietat de situacions i personatges, amb l’amor com a tema més destacat, i escrites en una llengua culta i arcaica. L’autor més representatiu va ser Ángel Guimerà.

FREDERIC SOLER

Frederic Soler va nàixer a Barcelona el 1839. Des de molt jove va participar en els tallers o pisos, on grups d’aficionats representaven obres teatrals casolanes que constituïen un autèntic entreteniment, Va morir a la seua ciutat natal el 1895. Aquest autor ha estat considerat el fundador del teatre en la nostra llengua. L’obra de Soler presenta tres etapes distingides.

La primera etapa es caracteritza perquè va iniciar la seua producció dramàtica amb un seguit d’obres inconformistes que fregaven la barroeria. La segona etapa rep el nom de “La Gata”, nom que prengué d’una societat teatral creada pel mateix Frederic Soler i altres amb l’objectiu de representar un teatre estable en català, i comprèn des del 1864 fins al 1866. L’autor adoptà el pseudònim de Serafí Pitarra i escriví paròdies de drames romàntics que reberen el nom de gatades. Hi destaca El castell dels tres dragons (1865). Finalment, el tercer període abraça els anys 1866 – 1895, on Soler va escriure veritables drames romàntics i comèdies costumistes. Va obtindre un gran èxit de públic amb les obres Les joies de la Roser (1866) i El rector de Vallfogona (1871).

EDUARD ESCALANTE

Eduard Escalante és considerat el màxim representat del sainet valencià. Va escriure una cinquantena de sainets que reflecteixen els canvis socials de la València de mitjan segle XIX. El teatre d’Eduard Escalante manifesta una ideologia popularista i liberal, i en l’aspecte lingüístic, reprodueix una barreja idiomàtica en què, de vegades, força el llenguatge per donar més comicitat al text.

Les obres teatrals d’Escalante reprodueix, amb un to satíric, ambients i personatges tipificats (l’avar, la xica honesta...) de l’època en què va viure. No deixen, però, de ser una crítica superficial i benigna que no va arribar mai a ser inconformista.

En l’aspecte lingüístic, el seu teatre fou un autèntic mostrari de la situació de la llengua de València de la seua època, sobretot la dels barris populars. Les seues obres més destacades són Bufar en caldo gelat (1869), L’escaleta del dimoni (1874) i Les xiques de l’entresuelo (1877). 

ÀNGEL GUIMERÀ

Àngel Guimerà ha estat l’únic autor del nostre teatre del segle XIX a assolir un èxit important tant dins com fora de les fronteres. La seua dedicació al teatre començà amb el drama Gal·la Placídia, obra estrenada el 1879, que podem situar dins la tradició del romanticisme històric i que representà la restauració del nostre teatre.

Guimerà va convertir la passió humana en el tema principal de la seua producció teatral, que combinava amb un model de llengua viva i eficaç des del punt de vista escènic. Tant la temàtica com el model de llengua van esdevenir referents per a autors contemporanis de Guimerà. Angel Guimerà ha estat considerat un autor renovador dins el Romanticisme.

L’obra dramàtica de Guimerà es divideix en tres etapes. 

Com era la poesia al segle XIX?

Les primeres mostres literàries de la Renaixença van ser les poètiques. Aquestes primeres composicions tingueren lloc al Principat cap al 1830, en un moment en què es va produït l’eclosió del Romanticisme a les nostres terres. A més a més, les poesies en català només apareixien de manera esporàdica introduïdes en les publicacions periòdiques en llengua castellana. Entre totes aquestes publicacions podem destacar el cas més emblemàtic, La pàtria de Carles Aribau, publicada en la revista El Vapor el 1833. Una altra publicació que vas deixar petjada en la societat va ser la de Joaquim Rubió i Ors, que escrivia sota el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat.

Per altra banda, hem de dir que van sorgir poetes que seguien els tòpics temàtics i retòrics del Romanticisme. Alguns dels autors que en podem destacar pel que fa a la poesia són Tomàs Aguiló, Marià Aguiló, Tomàs Villaroya, Vicent Boix (el qual escrivia sota el nom de Lo Trobador del Túria), Vicent W. Querol i Teodor Llorente. Aquest dos últims van organitzar els Jocs Florals a la Universitat de València el 1859, però a partir del 1879 s’iniciaren els Jocs Florals de Lo Rat Penat.

JACINT VERDAGUER

Jacint Verdaguer és considerat el poeta més gran de la Renaixença. Tot i que va ser un bon prosista, com ho demostren Excursions i viatges (1887) i Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889). Verdaguer és reconegut principalment com a poeta. Una de les característiques més importants de l’obra de Verdaguer és que aplica un lèxic riquíssim, d’arrel popular, als temes erudits. Jacint Verdaguer va ser un dels fundadors de la llengua literària moderna.

L’obra poètica de Verdaguer es classifica en tres blocs temàtics: èpica, religiosa i històrica i patriòtica. Pel que fa a la poesia èpica, hi destaquen principalment dos grans poemes: L’Atlàntida i Canigó.

•     Atlàntida (1877) és una composició basada en la llegenda del desaparegut continent dels atlants i mesclada amb altres llegendes d’origen grec.
•   Canigó (1886) és una llegenda ambientada als Pirineus en els temps de la Reconquesta. Malgrat l’existència d’un argument, el veritable protagonista del poema és el Pirineu, amb el seu esplèndid paisatge.

En la poesia religiosa aplega elements místics i populars, la qual cosa la fa senzilla i entenedora. Cal distingir una sèrie de composicions de caire místic, com Idil·lis i cants místics (1879), i unes altres de caràcter ascètic, que mostren conflictes espirituals del poeta, com Flors del Calvari (1896).

Respecte a la seua poesia històrica i patriòtica, Verdaguer canta a la seua terra amb temes històrics, llegendaris i populars, a la qual dedica una part important de la seua producció poètica, com ara l’Oda a Barcelona (1883). Entre les obres de caràcter històric i romancesc destaquen Nit de sang (1888), que tracta de la Guerra dels Segadors, i Les barres de sang (1888), que explica l’origen de l’escut de Catalunya.

TEODOR LLORENTE

Teodor Llorente és considerat el poeta més destacat de les lletres valencianes. Durant la joventut, Llorente només va escriure en castellà, però gràcies a la influència del mallorquí Marià Aguiló, va començar a escriure en valencià i va esdevenir el mestre dels poetes de la Renaixença. Va ser també Marià Aguiló qui el va encoratjar a restituir els Jocs Florals.

A més a més, va ser president i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona i mantenidor dels de València, en què va guanyar la flor natural els anys 1879, 1887 i 1907. Fou també membre fundador de Lo Rat Penat i president de l’entitat, en la qual s’implicà i influí considerablement. Sempre estava en contra de la politització del moviment renaixentista, i va aconseguir, durant anys, mantenir el valencianisme dins la submissió culturalista, malgrat que fou conscient del fracàs, fins i tot en el pla cultural, de la seua posició regionalista.

Llorente va marcar la pauta que havien de seguir els escriptors valencians de la Renaixença, que no fou més que una repetició abusiva dels tòpics de la poesia dels Jocs Florals i va controlar també els projectes renaixentistes. Un dels seus objectius va ser evitar que el ressorgiment literari repercutira en ambients polítics. Tot i la personalitat i l’experiència literària, Llorente no va saber superar els tòpics de la poesia jocsfloralesca i tampoc no va voler incoporar-hi les noves tendències del final del segle. 

Què va passar al segle XIX?

A les acaballes del segle XVIII començaren a desenvolupar-se en alguns països europeus corrents contraris al racionalisme de la Il·lustració i al Neoclassicisme. Aquestos corrents tenen com a tret indispensable l’exaltació de l’individu enfront de la col·lectivitat, i a més, els sentiments i la llibertat es van convertir en els ideals que defenien per tot arreu.

Durant els primers anys del segle XIX, l’esperit romàntic es va estendre en totes les arts per tot Europa. Així, el Romanticisme va ser un moviment estètic que presentava una voluntat modernitzadora profunda i va triomfar en l’art, la música i la literatura.

D’aquesta manera, podem dir que les característiques principals d’aquest moviment són les següents:

1. Sentiment i món emotiu: Els romàntics exaltaren els sentiments i les emocions i s’oposaren a la separació a la separació entre la raó i el sentiment, entre la cosa real i la cosa irreal. 

2. Llibertat creadora: Els artistes romàntics eren partidaris de l’originalitat enfront de la tradició grecollatina, de la llibertat enfront de la imitació neoclàssica.

3. Individualisme: Els autors romàntics reivindicaren el subjectivisme i el culte al jo enfront la col·lectivitat i la universalitat.

4. Temes i ambients: Els romàntics renovaren els temes neoclàssics i preferien els ambients nocturns i sòrdids i buscaven les històries fantàstiques que els propis il·lustrats i neoclàssics rebutjaven.

5. Literatura popular i llengües nacionals: Mostraven interès per les tradicions i les manifestacions populars i van estudiar les llengües nacionals com per exemple el provençal, el basc, el català, entre d’altres.

6. Nacionalisme: Els romàntics defensaren la llibertat dels pobles.

7. Recerca de la inspiració: Els autors que seguien el Romanticisme es van inspirar en les cultures exòtiques, com les americanes i les orientals, i en el passat medieval, i van deixar de banda la Grècia i Roma tan explotada literàriament pels neoclàssics.

8. Natura i paisatge: Els romàntics es van inspirar en els llocs rurals i tenien una visió idíl·lica del camp.

A més a més, en el Romanticisme europeu van conviure dues tendències ben definides que van marcar la implantació del moviment en l’àmbit català:

Una tendència conservadora, confessional, aristocràtica i reaccionària que va sorgir principalment a Catalunya i que va estar molt interessada pel passat medieval. En aquesta tendència es troben els escriptors Joaquim Rubió i Ors, Teodor Llorente, Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló.

Una tendència més liberal, laica, republicana i revolucionaria que mirava cap al futur. En aquesta tendència destacà Tomàs Villarroya.

Així i tot, el Romanticisme va aparèixer a mitjan del segle XIX i va coincidir, a més, amb un moviment literari i polític: la Renaixença. Aquesta casualitat va fer que la Renaixença tinguera sempre un doble sentit. Així, la Renaixença va ser emprada per denominar l’època compresa entre la decadència i el Modernisme, però, sobretot, va ser coneguda com el moviment cultural i de conscienciació nacional, amb l’aparició d’un sentiment nacional i de recuperació de la literatura popular. És clar, com podem veure, que el Romanticisme va impulsar la Renaixença amb el seu interès per l’època medieval. 

Per altra banda, el Romanticisme va tindre una bona consideració a Catalunya i van arribar-hi moltes obres de traducció castellana dels autors romàntics, però no hi va haver una producció pròpia. Com hem dit abans, el Romanticisme i la Renaixença van estar conceptes inseparables i a partir del 1830 els escriptor catalans comencen a produir la pròpia obra romàntica, però ho van fer en castellà.

En aquest aspecte, els gèneres literaris que van triomfar en l’àmbit català van ser la narrativa, la poesia i el teatre. Pel que fa a la narrativa cap al 1862 es va publicar la primera novel·la històrica anomenada L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant, d’Antoni de Bofarull. Aquesta obra va ser mostra del realisme i del costumisme de seu temps. Per altra banda, la poesia va ser el gènere preferit perquè s’adaptava millor a les capacitats que volien expressar els romàntics com Jacint Verdaguer o Teodor Llorente. Finalment, el teatre va assolir diferents camins com són el drama històric i el drama romàntic a través de Frederic Soler. Més tard el sainet es va fer protagonista de tot el teatre del segle XIX amb Eduard Escalant, i més endavant, Àngel Guimerà va consolidar el teatre romàntic i realista en català.

Literatura catalana del segle XIX

 

Què millor forma de començar que amb una de les figures més representatives del realisme dins de l’àmbit de la literatura universal, com és Gustave Flaubert (1824-1881), gran admirador de Balzac, amb la seua meravellosa obra Madame Bovary. Aquesta novel·la va suposar una revolució al seu temps, ja que Fluabert pretenia fer un admirable retrat psicològic d’una dona que es debat entre la trista realitat i les seues fantasies plenes de romanticisme i il·lusions. Cal dir que he agafat aquesta imatge perquè és el màxim representat del Realisme, tema central del meu treball de l'assignatura. D'aquesta manera, el Realisme va triomfar com una mena de rèplica a l’idealisme i a la retòrica dels romàntics. El seu prepòsit va ser reproduir la vida quotidiana, centrada, sobretot, en els canvis de costums i relacions que s’havien provocat per l’ascensió de la burgesia.

Per què aprendre català? Ací un vídeo molt representatiu!